Testimonis

Pelegrinatge 2016
Experiència de Pau Jorge Curia

Per a mi l´experiència de Lourdes ha esta realment positiva. Jo anava amb la idea d’ajudar a gent gran, però finalment ells en van ajudar més a mi que jo a ells.

Tot va començar amb un trajecte d’unes 6 hores, en el qual vam parar a Pont de Montanyana. Allí vam tenir la primera presa de contacte amb els malalts. Vam continuar el trajecte amb cançons i una ronda de noms i presentacions. Al arribar vam ajudar a portar l’equipatge als malalts. Malgrat tot això, El primer dia va ser molt “light”, vam arribar, vam dinar, vam anar a missa, vam sopar i vam acabar el dia amb un xarrada del senyor Bisbe i el més important la reflexió del joves per acabar el dia. Personalment, aquest moment de reflexió és el que més m’ha agradat de Lourdes: cada nit ens feien recordar un nom propi, una imatge i un sentiment que ens hagués marcat durant la jornada.

Respecte al segon dia no hi ha molt a dir, vam fer una caminada pel poble de la Bernadette. Allà ens van fer una visita per la església. Per la tarda va arribar un dels moments més esperats: la festa dels malalts. Allí tots els joves vam fer espectacles per animar a la gent més gran, ja pot ser un ball, una cançó, un teatre… Va ser una cosa realment especial perquè tot i tothom hi tenia lloc.

Finalment va arribar el dia més especial i més fort: el dissabte. Vam començar amb una missa catalana a la gruta, on vam poder conèixer a altres voluntaris de la nostra edat de Jesuïtes Barcelona. Per la tarda vam celebrar una cerimònia en una basílica molt gran amb gent de diferents països i en últim lloc la processó de les torxes on tots vam poder gaudir i aprendre a pregar d’una altra manera.

L’últim dia vam celebrar una missa internacional. Després va arribar el moment de regals, on malalt i voluntari intercanviaven un obsequi. I per últim vam agafar el bus i cap a Vielha. Allà vam dinar, ens vam acomiadar i vam agafar el bus cap a Lleida.

Però el més important d’aquesta experiència ha estat el fet d´ajudar a gent que no coneixies de res i que ells tu agreixin tant. Veure els ulls de felicitat dels malalts es un dels millors sentiments que he viscut en la meva vida. 

Ben segur que tornaré l’any que ve.

Pau Jorge Curia

3r ESO, Col·legi Claver




Noticia recent de Lourdes: Va succeir el passat 11 de maig i el cas es troba en fase d’investigació


Se trata de una niña de 6 años, sorda de nacimiento, que inexplicablemente recuperó la audición el pasado 11 de mayo. La pequeña se encontraba junto con su familia en Lourdes en el ámbito de una peregrinación organizada por la sección lombarda de Unitalsi (Unión Nacional Italiana para el Transporte de Enfermos [Ammalati] a Lourdes y Santuarios Internacionales), que llevaba a la localidad de las apariciones a 225 peregrinos provenientes de las parroquias del suroeste de Milán.
La niña llegó a Lourdes con su madre, su hermano pequeño y la abuela. Viven en Liguria y se sumaron a la peregrinación en el último momento.

"Ya no los necesito"
La historia de la pequeña fue muy dura desde que vio la luz. Nació prematura, con sólo 26 semanas, el día de Navidad de 2009: se la esperaba para abril y pesó 800 gramos. Pasó tres meses en el hospital infantil Gaslini de Génova. Para salvarle la vida tuvieron que administrarle medicamentos que le provocaron algunas hemorragias cerebrales que comprometieron sus canales auditivos. Los exámenes posteriores determinaron que padecía una sordera profunda en ambos oídos, por lo que tiene que llevar audífonos.
El hecho extraordinario sucedió el miércoles 11, y lo cuenta el mismo Giuseppe Secondi, presidente de la subsección de Milán-Suroeste de Unitalsi y director de la peregrinación:

"Son las ocho y media de la tarde y estamos jugando con la niña, cuando le digo que no puedo seguir jugando con ella porque tengo una cosa que hacer. Entonces la niña se vuelve hacia su madre y la veo quitarse los audífonos, sin los cuales está condenada a la sordera. Cuando su madre le dice que se los vuelva a poner, responde: «Oigo bien, ya no me hacen falta»".
Después de este hecho, la niña fue llevada a la Oficina de Constataciones Médicas de Lourdes, que, según su procedimiento, pidió toda la documentación antecedente y propuso nuevos exámenes audiométricos.


TESTIMONI DE CAROL GARCÍA MURILLO

Càrol Garcia és missionera de les germanes de Nostra Senyora d'Àfrica i, des que una malaltia respiratòria greu la va fer tornar a casa, tira endavant la vocació des d'Almacelles. La seva experiència en diferents països africans li va deixar "una profunda empremta", tal com explica en aquesta entrevista realitada per Laia Paris, alumna de secundària del col·legi Claver de Raimat. Aquí parla d'estima, d'esperança i de com "des de la meva cadira de rodes, continuo apostant per una terra més justa per a tota la humanitat".

Quins són els teus somnis, Càrol?
El meu somni es va fer realitat anys enrere: poder conèixer i viure a Àfrica durant uns anys. Avui tots els protagonistes d’aquell llarg viatge em mantenen viva i amb el mateix entusiasme del passat. Volia i m’hagués agradat quedar-me allà per sempre; amb aquesta intenció vaig marxar... Però des d’aquí, segueixo desitjant que aquest continent i molts altres racons del món tinguin dret a una vida més digna.

Vas ser missionera, oi? On vas estar i quina era la teva tasca?
Després de passar sis mesos a Londres, vaig tenir la sort de viure a Uganda, a Tanzània, Kenya i Algèria amb les Germanes Missioneres de Nostra Senyora d’Àfrica. Acompanyava i assitia a malalts de SIDA i d’altres malalties greus, especialment, a tots aquells que no tenien mitjans per desplaçar-se als centres sanitaris. Durant les meves visites em trobava amb patiment, soledat, amb la mort... Amb el temps vaig arribar a comprendre com els mateixos que se sentien sols i tenien por, intentaven afrontar el demà amb una mirada diferent. Conviure amb cadascú d’ells va deixar una profunda empremta en mi que va ser, és i serà la millor experiència que he viscut per saber acceptar la meva situació actual.
Va ser a Nairobi (Kenya), durant el meu temps de Noviciat, quan de sobte, una greu malaltia m’obligava a tornar de nou a Espanya. En aquell moment vaig pensar que seria de manera temporal. Que il·lusa!

La teva salut et permet seguir estant compromesa?
Fa dos anys que vaig fer un Compromís Missioner amb les meves companyes religioses que, malgrat el meu retorn i la meva situació, mai vaig oblidar. És la meva salut, però no la meva fe la que s’ha tornat molt fràgil. No respiro amb normalitat, no puc caminar, no puc realitzar les coses indispensables del dia a dia... Però la meva mobilitat no m’impedeix continuar “treballant” per l’Evangeli. Intento imitar l’exemple de Jesús. Ell tampoc va escollir la seva creu, i tot i amb això la va acceptar, la visqué i la va estimar fins al final.  No es va rendir en cap moment...

Penses sovint en l'Àfrica?
La recordo i hi “sóc” allí molt sovint: quan em manifesto amb tots aquells que lluiten per una vida més justa, quan recordo l’olor de les plantacions treballades, quan escolto els esglais dels innocents en guerra, quan gaudeixo de les sortides i postes de sol, quan escolto la joia del seu cant i la seva dansa.

Si no haguessis caigut malalta, continuaries estant allà com a missionera?
Sí, evidentment que hi seria. Però de fet, malgrat la meva malaltia, em sento més missionera que mai!

D’on treus les forces per superar-te dia a dia?
Diuen que “ser feliç no és tenir una vida perfecta. Ser feliç és reconèixer que la vida val la pena viure-la, malgrat les seves dificultats”. Opto per seguir sent completament “activa” tot el camí que em queda per davant i espero poder fer-ho amb la mateixa il·lusió que sempre vaig tenir. Sóc feliç i, malgrat tot, aquesta felicitat fa possible que arribi un nou dia per a viure’l intensament amb força.

Ara, malalta, també et dediques als altres?
Procuro fer-ho. Al mateix temps que somio i ofereixo la meva malaltia per Àfrica i la seva gent, des de la meva cadira, continuo apostant per una terra més justa per a tota la humanitat. Vaig néixer en un família cristiana molt compromesa. Els meus pares ens van transmetre als meus germans i a mi una sòlida educació tenint com a referència l’estil de vida de Jesús. Recordo que la porta de casa sempre va estar oberta a la diversitat i, així, he après a seguir mantenint-la.
Aquí a Almacelles em sento estimada; el meu poble m’agrada cada dia més! Amb el temps, puc arribar a molts dels meravellosos racons i gaudir-los oblidant que la meva mobilitat és tan reduïda. En aquesta vila en la que tant m’agrada viure, el que més em reconforta és respirar la interculturalitat que, sens dubte, ens ajuda a créixer i ens fa a tots tan “grans”!
Creus en Déu?
Sí, hi crec. No imagino la meva vida sense Ell.

Alguna vegada has tingut una crisis de fe?
És clar que sí! Si no hi ha dubtes, no hi ha fe. La meva malaltia i dependència física actual, per exemple, van frustrar molt la meva vocació, almenys com jo l’havia somiat...

Creure en Déu significa que el tens present en tot moment?
M’encantaria que fos així, encara que algunes vegades, la meva actitud egoista no m’ho permet... Tanmateix, Ell sempre està atent i molt a prop. M’agrada començar el dia donant-li gràcies mentre pronuncio aquestes paraules de Sant Ignasi: “en tot estimar i servir”.

Tens por a alguna cosa?
Tinc por a que el meu somriure i el meu ànim que tant em caracteritzen, em manquin algun dia.

Tens por a morir?
He ensopegat un parell de vegades amb la mort. No vaig tenir temps de tenir por... I, sincerament, no en tinc. El que més m’espanta potser és patir; encara que, com sempre, Ell estarà amb mi agafat fortament de la meva mà!

Creus que aniràs al cel?
No penso que hi hagi res més que cel. Però per arribar-hi, encara he d’aprendre a estimar als altres com el Senyor ens estima a tu i a mi.

Creus que hi ha alguna cosa després de la mort?
Estic segura que sí. Com diu la Carta de Sant Pau als Romans: “Tant si vivim, com si morim, som del Senyor”.

Per acabar, què penses dels adolescents d’avui en dia?
Que sou molts i confio plenament en tots vosaltres. Us recordo a diari i us tinc molt presents, doncs sou la nostra esperança per a un futur digne i millor per a tota la humanitat.

Canviaries alguna cosa de la societat d’avui en dia?
En primer lloc hauria de canviar jo mateixa. Intentaria millorar els meus defectes, oferir les meves qualitats i tindria molt en compte a tots aquells que m’envolten. És molt important pensar en els que tenim vora nostre. Si cadascú procuréssim fer això, probablement, entre tots podríem construir una societat més justa per a tothom!



*************


LA DARRERA LLIÇÓ DE MOSSÈN MARTÍ SANDIUMENGE

Per: Jordi Curcó

El vespre del passat dijous 10 de setembre, arribat a casa després d’haver assistit al funeral de Mn. Martí Sandiumenge, quan encara no se m’havia esborrat la imatge de la Catedral Nova plena de gom a gom, amb desenes i desenes de lleidatans emocionats i agraïts, acomiadant-lo; vaig rebre un missatge d’un bon amic: Jordi, si tens pensat escriure un article recordant al nostre Martí, et suggereixo el titular: “La darrera lliçó de Mn. Martí Sandiumenge”. Vaig contestar-li un Ok!, era el millor titular possible.
No per esperada, la noticia del seu traspàs ens deixà talment tristos a molts. Una tristor que embolcallada d’agraïment i reconeixement, alhora que bressolada per l’esperança, es feu present en tota la celebració de comiat fent més feixuc un sentiment generalitzat de pèrdua. 

Mn. Ramon Prat, que com Administrador Diocesà presidí l’Eucaristia concelebrada per un gran nombre dels seus companys mossens, encertà quan en la seva homilia definí a Mn. Martí com un “Lleidatà i cristià de soca-rel, que visqué amb veritable passió per Crist i per la terra, havent estat un bon ciutadà i un bon cristià”.

És veritat que fou un bon ciutadà i un bon cristià, en donem testimoni. Però també es cert que en els deu darrers anys, de la seva vida, ha estat a més a més per a tots, un entranyable mossèn que ha estimat a tothom: “Vull seguir Jesucrist tots els dies de la meva vida i vull ser-li sempre fidel, conscient de la meva fragilitat humana”, va escriure ell en el llibret de la seva ordenació sacerdotal el 18 de setembre de 2005 i així ho ha fet fins al final de la seva vida. 

Avui, Mn. Martí hagués celebrat el seu desè aniversari sacerdotal. Sacerdoci de vocació tardana, que exercí en aquests gairebé darrers deu anys, en un bon grapat de pobles: Almatret, Llardecans, Sarroca, Torrebesses, Bellaguarda, Bovera, La Granadella i les Borges Blanques. Si pregunteu a la gent d’aquests pobles,  quin record en tenen de Mn. Martí, la resposta és unànime: “Ens va estimar molt i nosaltres també a ell”. Pregunteu també als feligresos de les parròquies de Sant Salvador de Pardinyes i de la Verge dels Pobres del Secà de Sant Pere de Lleida, la resposta serà la mateixa o semblant.

Però és que Mn. Martí era a tot arreu, a tota trobada, aplec, festa.....pregunteu als de Llardecans com sempre que va poder, abans com a fidel i després com a concelebrant, acudia cada 10 de desembre a la festa de la Mare de Déu de Loreto. A la del Sant Crist de Gràcia de la Granadella, on el passat dilluns en la Missa de Festa Major tothom pregà per ell. A l’Aplec de la Mare de Déu de les Garrigues, al Soleràs o a la festa de Santa Teresa Jornet, a les Germanetes d’Aitona.

I a Lleida, la seva estimada ciutat, Mn. Sandiumenge era un més en gairebé totes les festes i celebracions populars i religiosos. Congregant dels Dolors, com a bon veí del carrer Cavallers on durant molts anys tingué la seva botiga, sempre que va poder anà a la Processó dels Dolors el Diumenge de Rams i quan arribava juliol no faltava a del Carme, ni a la Romeria dels Fanalets de Sant Jaume, ni tampoc als actes en honor de la Patrona de Lleida la Verge Blanca de l’Acadèmia. Recordo la seva cara de felicitat l’11 de maig de 2012, quan va tenir l’honor, coma sacerdot fill de Lleida, de ser aquell any el predicador en l’Ofici del Patró Sant Anastasi.
Se sumava també a totes les concelebracions de festes patronals, com la de la seva parròquia de Santa Teresina, a la que professava especial devoció. I cada 15 d’octubre,  pujava de bon matí al convent de les Carmelites de la Caparrella per celebrar la festa de Santa Teresa de Jesús i el 27 d’abril no faltava mai a la concelebració de la festa de “La Moreneta” a la Catedral.

Mn. Martí tenia alhora una total disponibilitat per a tothom i molt especialment pels més necessitats, els pobres i els malalts. Ho practicà tota la seva vida, servint a les persones amb discapacitat en la seva estimada FRATER, havent estat el seu consiliari fins la seva mort; i atenen els malats de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes, de la que en fou també president. Que feliç va ser en la peregrinació d’enguany!. L’hem vist molts i molts cops empenyen cadires de minusvàlids i acompanyant malalts, però el que no sabem és a quantes persones necessitades  haurà ajudat econòmicament  des de l’anonimat?. Així, la seva botiga al cap damunt del carrer Cavallers fou durant els anys que la tingué oberta, a banda d’un establiment comercial, un indret d’acolliment per a tot aquell que s’hi apropava amb qualsevol necessitat. Quans llençols, mantes, samarretes o calçotets no va donar per vestir als pobres en la seva botiga aquell botiguer exemplar?. I és que Mn. Martí va ser al final de la seva vida capellà, sí.!...però era un home del poble, un més, alegre, cordial, molt conversador i entranyable. Estimava i es feia estimar.

No voldria cloure sense referir-me a la seva activitat entusiasta en la Comissió Pro Canonització del Beat Francesc Castelló, on vam viure plegats el treball incansable per arribar al goig de la seva beatificació. Com treballà ell i com ens feia pencar a tots, per a que el “seu Francesc” fos més conegut!. El neguitejava que el testimoni i exemple d’aquest jove màrtir no arribés a més gent i s’esforçava per donar-lo a conèixer arreu. Ha estat un puntal de la Comissió i també nosaltres el trobarem a faltar i molt, especialment en la propera festa del Beat el 28 de setembre, on l’encomanarem al seu bon amic Fransisco, com ell l’anomenava.

“Quan estimem, anticipem el Cel i ell va tastar el Cel en la seva vida”, digué Mn. Prat al final del comiat a la Catedral. Jo afegiria que Martí Sandiumenge, el mossèn, el ciutadà i l’amic de tots, amb la seva vida i el seu exemple ens deixà tastar a tots una mica d’aquest Cel i ara, amb la seva mort, ens ha donat la seva darrera lliçó.  
Descansa en Pau,  amic Martí...



*************

PELEGRINATGE 2014




Fa pocs dies, a finals de juny, ha tingut lloc el 29è Pelegrinatge diocesà a Lourdes organitzada per l’Hospitalitat. Un any més hem tingut el goig de viure una intensa experiència de fraternitat diocesana, dins la realitat de la nostra gran família hospitalària oberta a tots. Com a mostra de l’esperit que regna en aquesta nostra i vostra família, us volem oferir els testimonis d'alguns d'aquests participants al Pelegrinatge, impressions que volem que, a més de ser una mostra d’aquesta fraternitat que, un cop més, hem pogut gaudir, esperem que siguin una invitació oberta a tothom per a participar en les activitats de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes.



Joan Plana, recolzat per la seva filla Lourdes Plana, que han participat per primera vegada de la Peregrinació, ens diu el següent:

“Anteriorment havia visitat Lourdes amb caràcter privat, mogut per la devoció a la Verge Maria - Mare de Déu que vaig heretar dels meus pares, però mai havia participat en cap pelegrinatge. En el futur, si és possible, la meva voluntat és repetir-lo, perquè ha estat una magnífica i reconfortant experiència. L’ambient general i una sortosa companyia m’han fet pensar en un llibre titulat “del Jo al Nosaltres”, escrit pel psicoanalista Fritz Kunkel, que conclou dient: “El Nosaltres ens porta a Déu”, i així ho he vist a Lourdes. El clima de germanor que respiràvem en tots els actes i que s’observava en els assistents de totes les ètnies de la Terra, sens dubte promogut per la nostra Santa Mare, la Verge i mare de Déu, ens feia sentir Comunitat, membres d’una única família, en íntima Comunió amb Déu. Ens hem sentit Església al costat dels preveres i del nostre Bisbe, en totes les seves emotives intervencions, i també amb els companys, joves i grans, sempre propicis a l’ajuda i dels que voldria recordar el nom com recordo a Carmen, Pilar, la senyora Tarragona, o el meu company de classe a l’IREL, ple de vitalitat. Aquest és el valor del "nosaltres", que els pelegrins d’aquesta terra hem sentit a Lourdes. L'hem de conservar perquè el Crist-Redentor ens va donar una oració: El Parenostre, no pare meu, sinó el pare de tots, i ens va exhortar a ser un, amb Ell com ho són Ell i el Pare i, a la vegada, ens va manar que ens estiméssim els uns als altres, com Ell ens ha estimat.”



Des de l’Hospitalitat en donem gràcies a Déu i a tots els participants que ho han fet possible.



*************



HOSPITALITAT DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES S’AFEGEIX A LA CELEBRACIÓ DELS 50 ANYS DE SACERDOCI DE MOSSÈN ÀNGEL ESCALES,

JUNY DE 2014-Hospital Arnau de Vilanova

La celebració dels 50 anys de sacerdoci és, evidentment, la celebració de tota una vida dedicada als altres.

El sacerdot és el pastor i el servidor del seu ramat... el sacerdot és pastor perquè és servidor i és servidor perquè és pastor i les dues coses en nom de l’Únic sacerdot que és el Crist, és a dir, fa present al Crist en mig del “ramat”.. en mig de la comunitat.

Imagineu portar a terme aquest servei durant 50 anys?... durant tota una vida?

El que ens correspon als integrants del “ramat”, davant d’aquest fet, és un profund agraïment; la celebració d’aquest fet és per als qui hem tingut la sort de formar part d’alguna de les comunitats a que Mossèn Àngel ha servit, només pot ser agrair; agrair-li la seva cura, la seva dedicació, el seu servei.

Han estat moltes les comunitats a les que Mossèn Àngel ha servit al llarg de la seva intensa vida sacerdotal, a mi hem pertoca aportar a la celebració, l’agraïment de la família hospitalària de la Diòcesi de Lleida.

Mossèn Àngel ens ha servit, als hospitalaris, des del seu sacerdoci, durant més d’una dècada... Està aviat dit això però  mirant des del dia a dia és molt temps, molts dies i molts fets, moltes situacions i experiències compartides; no és el moment de desgranar-les... Penso que no és possible aquí parlar de tot allò en “que” ha consistit el seu servei a la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de la Diòcesi de Lleida, però si cal parlar del “com” ha estat fet el seu servei.

Mossèn Àngel, ha estat un membre nuclear de la nostra família hospitalària i hem pogut reconèixer en ell els seus carismes més diversos; ens ha aportat i penso que li ha estat donat per l’Esperit, carismes molt diversos, els que la nostra hospitalitat ha anat necessitant al llarg del temps i en cada situació, afegits i completats per la seva manera de fer i actuar, vertebrador dels altres carismes i fent palès el seu paper de pastor.

Si la hospitalitat necessitava donar-se a conèixer explicant els seus actes amb reflexions, amb presència escrita o gràfica... el nostre pastor aportava la redacció del Full informatiu, fent divulgació de la nostra tasca diària

 Si en els actes litúrgics o socials necessitàvem transmetre la nostra entitat comunitària, el nostre tarannà, els nostres carismes, Mossèn Àngel sabia exposar, en la manera justa i conjugada amb les transmissions pastorals, aquells trets, característiques, aspectes que mostraven la nostra identitat.

Si necessitàvem anunciar els nostres actes, celebracions, peregrinacions... el nostre recurs era Mossèn Àngel... el seu recull de fotografies, la seva capacitat d’elegir la imatge pastoral propositiva i alhora convocadora, de l’acte, que ens calia.

Si necessitàvem idees... o correcció de les pròpies... reflexió sobre la correcció o no del que anàvem organitzant, programant, preveient... Mossèn Àngel ens ho donava; en ell també hi trobàvem el sempre necessari discerniment de l’anàlisi, la crítica i la reconsideració...

Si necessitàvem el que fos, sempre hem tingut el recurs de Mossèn Àngel, i ell li sabia donar resposta tot conjugant-ho amb la seva tasca vertebradora de pastor.

I hem direu; volies parlar del “com” i no del “que” en referència als anys de servei de Mossèn Àngel a l’hospitalitat i només ens has parlat d’alguns “ques”... Sí, perdoneu, però han estat unes petites mostres d’aquests “ques” per poder mostrar  el “com” per excel·lència: l’entrega i la providencialitat.

Per a nosaltres, Mossèn Àngel, ha estat providencial; ens ha servit en tot allò que se’ns ha fet necessari... des de el que era més essencial i més profund com les nostres necessitats espirituals tant a nivell de persones com de comunitat i família hospitalària, com en les nostres necessitats més circumstancials... Us sona aquest estil i àmbit de servei i cura? Sí oi?... És un servei de pare... Mossèn Àngel ha esta per a nosaltres el Pare Àngel però dins de la realitat familiar propera, íntima,... en la senzillesa de l’afecte personal... i amb un significat també providencial, Mossèn Àngel , el Pare Àngel, ha estat per a la nostra família hospitalària, “l’Àngel”.

Àngel, moltes moltes gràcies per tot això i molt més que no puc ni sé expressar en unes curtes línies... moltes gràcies i no t’estranyi que més d’una vegada ens atrevim, encara a recórrer a tu... una abraçada molt forta de tota la nostra família hospitalària... i ja saps... en comunió amb el Crist, sota l’abraçada amorosa de la nostra Mare.



Ramon Mª Reig Masana
President



Cap comentari:

Publica un comentari