Tema Pastoral





2015

TEMA PASTORAL ANY 2015

LOURDES,
L’ALEGRIA DE LA MISSIÓ

Estimats pelegrins de Lourdes:

Tinc el gust de fer-vos arribar el tema pastoral de l’any 2015 que proposem a tots els pelegrins que vénen al santuari de la Mare de Déu de Lourdes: «Lourdes, l’alegria de la missió».
El text proposat no és una reflexió sobre la missió com a tal, sinó una invitació a convertir-se en deixeble-missioner, com ens ha demanat el papa Francesc en la seva última exhortació apostòlica: «La joia de l’Evangeli».

Veureu que té dues parts:

.           Una reflexió partint de l’evangeli de sant Mateu (Mt 28,16-20), on es tracta de l’enviament dels deixebles a la missió.

.           Una segona part, en què em plau de compartir amb vosaltres tres experiències personals en una comunitat cristiana animada per l’espiritualitat que es desprèn del missatge de Lourdes. Totes tres experiències són essencialment missioneres i es refereixen a tres temes importants del nostre temps: el matrimoni, el laïcat missioner i la pobresa.
Desitjo que aquestes reflexions us ajudin a preparar bé el vostre pelegrinatge; però, sobretot, a arribar a ser deixebles-missioners d’Aquell qui ens envia a missió, Jesucrist, el Senyor de la història.
Vull recordar-vos que aquestes reflexions s’inspiren en gran part en l’exhortació apostòlica del papa Francesc, «La joia de l’Evangeli».

Pare Horacio Brito
Rector del Santuari
de la Mare de Déu de Lourdes




I – REFLEXIÓ SOBRE L’EVANGELI
     DE SANT MATEU, 28, 16-20

«Els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu i feu deixebles de tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Una aparent contradicció

            «Vagi a dir als sacerdots que es construeixi aquí una capella i que s’hi vingui en processó.» Així s’expressava la Mare de Déu davant la Bernadeta el 2 de març de 1858. El pare Sempé, primer rector del santuari, i els capellans van respondre a aquesta petició al peu de la lletra i així és com nasqueren la cripta i les basíliques de la Immaculada Concepció, del Rosari i de Sant Pius X. Ara bé, aquesta petició enclou una aparent contradicció. I dic, és clar, «aparent». De fet, suposa la construcció d’una capella prop del poble de Lourdes, quan ja existia en aquest poble (i continua existint-hi avui) l’església parroquial. Llavors, per què dues capelles?
            A la llum de l’Evangeli trobarem una resposta a aquesta «aparent contradicció». Però, primer de tot, voldria deixar clar que la Mare de Déu no pretén pas oposar «dues esglésies», la parroquial i la del santuari. Al contrari, es tracta de la mateixa i única Església. Sabem per l’Evangeli que Jesús va venir a proclamar la presència del Regne de Déu entre els homes i que ho féu amb la seva Paraula i els seus gestos de misericòrdia i de guarició, però sobretot amb el lliurament de la seva pròpia vida en la creu. Aquest anunci de la Bona Nova es faria especialment en un lloc precís de Palestina, Galilea, anomenada «Galilea dels pagans» (Mt 4,15), probablement a causa de la seva població cosmopolita. Certament, Galilea era una «perifèria». Geogràficament i culturalment el centre religiós i el poder polític no passaven pas per allà. En aquest lloc és on Jesús ressuscitat convocarà els seus deixebles: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran» (Mt 28,10). Aquesta predilecció del Senyor per Galilea significa especialment la seva opció pels pobres i per tots els homes. El Regne de Déu no és solament una elit, sinó també «per a totes les nacions»: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles» (Mt 28,19).
            Sant Pau, primerament, i després tota l’Església, entendran fàcilment aquest manament del Senyor i, d’aquesta manera, l’Evangeli creixerà en tota la seva dimensió missionera. Aquí trobem l’explicació d’aquella «aparent contradicció» en la petició de Maria de construir una església prop del poble de Lourdes. És una manera molt pedagògica de recordar-nos que l’Església no és cridada a ocupar el centre de la nostra societat, sinó que és convidada a un constant desplaçament cap a la perifèria. L’Església, sempre missionera, sempre servidora, sempre compromesa amb tots els homes, sempre enviada.
            «Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist» (Papa Francesc, «La joia de l’Evangeli», núm. 49).
            El Senyor no vol que l’Evangeli estigui tancat dins les muralles de Jerusalem; fa falta una activitat missionera. La Mare de Déu no cita la Bernadeta a l’església parroquial, sinó a Massabielle. Llavors, quina és aquesta Església?

«En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren» (Mt 28,17)

L’Evangeli ens ho diu: «es prosternaren ... dubtaren»; el mateix passa en els nostres dies. La Bona Notícia, el missatge de la Resurrecció són atractius i, al mateix temps, en el nostre esperit s’hi insinua el dubte. Sí, estem disposats a prosternar-nos i adorar el Senyor i, al mateix temps, a dubtar de la seva presència. Quantes vegades ens ha passat això! La gràcia i el pecat, el diví i l’humà i la nostra vida oscil·len, diria jo, entre la fe i el dubte. La fe que necessita el dubte i el dubte que necessita la fe, senzillament per a no acaparar Crist. I dins aquest fort combat espiritual, signe d’una bona salut espiritual, es desenvolupa la vida del cristià.
            Avancem entre aquestes ombres i aquestes llums. Però el Senyor ens diu: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
            La Bíblia mostra constantment que, quan Déu va crear el món amb la seva Paraula, expressà la seva satisfacció dient que era «bo» (Gn 1,21), i quan creà l’ésser humà amb l’alè de la seva boca, home i dona, digué que era «molt bo» (Gn 1,21). El món creat per Déu és bonic. Nosaltres procedim d’un designi diví de saviesa i d’amor. Però, a causa del pecat, aquesta bellesa original va ser tacada i ferida. Déu, per nostre Senyor Jesucrist, en el seu misteri pasqual creà de nou l’home fent-lo fill seu i li assegurà un cel nou i una terra nova (cf. Ap 21,1). Portem en nosaltres la imatge del primer Adam, però som també cridats, des del principi, a realitzar la imatge de Jesucrist, el nou Adam (cf. 1Co 15,45). La creació duu la marca del Creador i desitja ser alliberada i «obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de Déu» (Rm 8,21).
            Ara bé, quina Església és aquesta, enviada a anunciar la Bona Notícia? És una Església humana i divina, rica per l’amor i la misericòrdia de Déu, composta per homes que són sants perquè, per la gràcia del baptisme, pertanyen a Crist i, al mateix temps, són pecadors.

« Aneu i feu deixebles de tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat» (Mt 28,19-20)

En aquest enviament missioner, el Senyor ens proposa tres passos.

1. Missioners convençuts i convincents

Primer ens diu: «Feu deixebles», i som nosaltres els qui hem de fer deixebles, no ell. Això és el que ens ha confiat. Encara que la missió no ens pertany, ens ha estat confiada com un do i com una gràcia.
            És una alegria haver-nos trobat amb el Senyor i haver estat enviats per ell, per a portar el tresor de l’Evangeli. Ser cristià no és una càrrega, sinó un do: Déu Pare us ha beneït en Jesucrist, el seu Fill, Salvador del món.
            És una alegria haver-nos trobat amb el Senyor i ser els seus deixebles i missioners. L’alegria del deixeble és un antídot enfront d’un món que té por del futur i que està esgotat per la violència i l’odi. L’alegria del deixeble no és un sentiment de benestar egoista sinó una certesa que neix de la fe, que tranquil·litza el cor i capacita per a anunciar la bona notícia de l’amor de Déu. Conèixer Jesús és el millor regal que pot rebre una persona. Trobar-se amb ell és el millor que ens pot passar en la vida, i donar-lo a conèixer amb la nostra paraula i la nostra vida és la nostra obligació de cristians.
            Per què sóc cristià? Abans que res, perquè algú ha donat testimoni de la presència del Senyor en la seva vida i aquest testimoniatge m’ha afectat. Aquest «algú» em remet a persones del meu entorn: el meu pare, la meva mare, un amic, un sacerdot, un catequista... La fecunditat de la nostra vida no té solament un sentit biològic, té també un sentit espiritual. «Feu deixebles» és una crida a la fecunditat. La Bernadeta «va fer» molts deixebles. On són? Som nosaltres, pelegrins de Lourdes. Aquest santuari existeix per la voluntat de la Mare de Déu i gràcies al testimoniatge de la Bernadeta.
            Què transmet Maria, la Mare de Déu, a la Bernadeta, aquí a Lourdes? Amb les seves paraules i els seus gestos, dóna testimoni de la seva pròpia experiència com a deixebla del seu Fill Jesucrist, de la seva vida cristiana. Què ens transmet la Bernadeta? Quin és el seu testimoniatge? La Bernadeta revela el seu trobament personal amb la Verge Maria. Aquest trobament n’anuncia un altre: el trobament amb Crist.
            En conclusió, el trobament entre Maria i la Bernadeta ens fa descobrir la persona de Crist. En el centre d’un pelegrinatge, impregnat per la Paraula de Déu, per la pregària i per la caritat, hi descobrim la presència de Crist enmig de nosaltres. D’aquesta manera ens convertim en deixebles els uns dels altres: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» (Mt 18,20).
            Aquesta primera dimensió missionera i comunitària del pelegrinatge és molt important. Significa que els testimoniatges dels uns i dels altres, la trobada entre els pelegrins, la pregària, l’anunci de la Paraula, la celebració dels sagraments i els gestos concrets de caritat, són temps forts d’evangelització i de transmissió de la fe.

2. Una vida espiritual

El segon pas és el baptisme: «Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.» El qui pertany a Crist està implicat, pel baptisme, en la vida del Déu trinitari. Ja no pertany als homes, sinó solament a Déu, que el rep en la comunitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. En Déu, l’home té l’experiència de la seva veritable dignitat, la de fill de Déu: «En realitat, el misteri de l’home sols s’aclareix en el misteri del Verb encarnat» (Conc. Vat. II, Gaudium et spes, 22).
            Es podria definir aquest segon pas del deixeble-missioner com el pas místic o espiritual de la nostra vida. No perquè hàgim de tenir aparicions o contemplacions extraordinàries, sinó senzillament perquè tenim més per aportar a la nostra societat, la nostra espiritualitat cristiana.
            «Quan es diu que una cosa té “esperit”, això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de tasques viscudes com una obligació feixuga que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desigs. Com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa! Però sé que cap motivació no serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit. En definitiva, una evangelització amb esperit és una evangelització amb Esperit Sant, ja que ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora. Abans de proposar-vos algunes motivacions i suggeriments espirituals, invoco una vegada més l’Esperit Sant; li demano que vingui a renovar, a sacsejar, a impulsar l’Església en una audaç sortida fora d’ella mateixa per tal d’evangelitzar tots els pobles» (Papa Francesc, «La joia de l’Evangeli», núm. 261).
«Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que preguen i treballen. Des del punt de vista de l’evangelització, no serveixen ni les propostes místiques sense un fort compromís social i missioner, ni els discursos i praxis socials o pastorals sense una espiritualitat que transformi el cor. Aquestes propostes parcials i desintegradores només arriben a grups reduïts i no tenen força d’àmplia penetració, perquè mutilen l’Evangeli. Sempre fa falta conrear un espai interior que atorgui sentit cristià al compromís i a l’activitat. Sense moments entretinguts d’adoració, de trobament orant amb la Paraula, de diàleg sincer amb el Senyor, les tasques fàcilment es buiden de sentit, ens afeblim pel cansament i les dificultats, i el fervor s’apaga. L’Església necessita imperiosament el pulmó de la pregària, i m’alegra enormement que es multipliquin en totes les institucions eclesials els grups de pregària, d’intercessió, de lectura orant de la Paraula, les adoracions perpètues de l’Eucaristia. Al mateix temps, “s’ha de rebutjar la temptació d’una espiritualitat amagada i individualista, que poc té a veure amb les exigències de la caritat i amb la lògica de l’Encarnació”. Existeix el risc que alguns moments de pregària es converteixin en excusa per a no lliurar la vida en la missió, perquè la privatització de l’estil de vida pot dur els cristians a refugiar-se en alguna falsa espiritualitat» (Papa Francesc, «La joia de l’Evangeli», núm. 262).

3. Una vida coherent

El tercer pas que el Senyor espera del deixeble-missioner consisteix a guardar els manaments: «ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat». Aquesta és la dimensió ètica de la nostra vida, en les opcions que fem, en la manera de situar-nos en la nostra societat, en relació amb la pau, la justícia, la fraternitat, el concepte de la vida, la caritat. Les nostres opcions ètiques que tenen la seva font en l’Evangeli són ja una activitat missionera que el nostre món necessita.
            «Sabem que l’evangelització no seria completa si no tingués en compte la interpel·lació recíproca que, en el curs dels temps, s’estableix entre l’Evangeli i la vida concreta, personal i social, de l’home» (Papa Pau VI, «Evangelii nuntiandi, núm. 29).
            No n’hi ha prou de fer l’experiència de Déu, de sentir-se prop d’ell, de sentir la seva presència salvadora, d’estar en ell. La fe demana que seguim tots els manaments que Jesús ens ha donat i que, al mateix temps, la transmetem a altres. El Senyor no solament ens ha mostrat el Déu misericordiós a qui resem amb tota confiança i amb qui ens sentim segurs, que ens ha constituït com a Església i que ha donat a la seva Església l’assistència de l’Esperit Sant. Per aquest ensenyament de l’Església, actualment, el Senyor ens invita a conformar la nostra vida amb la Paraula de Jesús i així donar testimoni del seu missatge, que ofereix a l’home noves possibilitats.
            El papa Francesc ens convida a anunciar la Bona Notícia en les «perifèries existencials», i la primera «perifèria» es troba en la nostra vida. Encara hi ha zones en el nostre pensament personal, en la nostra afectivitat, en la nostra actuació, en el nostre esperit, en la nostra voluntat, que no han estat il·luminades per la llum de l’Evangeli. Hi ha zones en la nostra paternitat o maternitat, en el nostre ministeri de sacerdots, en la nostra vida consagrada, en la nostra vida d’estudiants, en el nostre compromís professional, hospitalari... que no han estat tocades per la gràcia de la Bona Notícia. Que cada un de nosaltres sigui el primer missioner de la seva pròpia vida!
            «Resi a Déu per la conversió dels pecadors.» Aquesta invitació de la Senyora, la Bernadeta la rebrà com una missió, potser com la missió per excel·lència de tota la seva vida: «Santa Maria, pregueu per mi, pobra pecadora!»
            Demana per ella mateixa i demana pels altres...
            «Per consegüent, ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans. Qui pretendria cloure en un temple i fer callar el missatge de sant Francesc d’Assís i de la beata Teresa de Calcuta? Ells no podrien pas acceptar-ho. Una autèntica fe —que mai no és còmoda ni individualista— sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors, de deixar alguna cosa millor rere el nostre pas per la terra» (Papa Francesc, «La joia de l’Evangeli», núm. 183).

II – COMPARTIR EXPERIÈNCIES

Irradiació de Lourdes sobre algunes qüestions actuals. Testimoniatge personal. «Hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte» (Papa Francesc, «La joia de l’Evangeli», núm. 288).

¿Pot tenir algun sentit parar de la repercussió missionera del missatge de Lourdes avui dia, cent cinquanta-set anys després dels esdeveniments, un llarg període durant el qual el món ha canviat totalment?
            Potser seria possible actualitzar els esdeveniments d’una altra manera. Però les realitats de Déu succeeixen d’una altra forma. Com veurem més endavant, no és un problema actualitzar el missatge que Maria va confiar a Bernadeta Soubirous. Això es deu sobretot a la semblança del missatge amb l’Evangeli. Sabem bé que l’Evangeli és vàlid per a totes les èpoques.
            El missatge de Lourdes és una gràcia; com a tal és rebut i és viscut. «La gràcia de Déu és multiforme» (1Pe 4,10) i, per consegüent, s’expressa de diverses maneres. Per tant, no es pot reduir el missatge a un sol aspecte, encara que sigui important. Per a uns, Lourdes són els miracles; per a uns altres, els malalts; per a molts altres, els joves, les processons, l’Hospitalitat o els pelegrinatges. La llista podria allargar-se. Lourdes és certament això, però no sols això. Perquè, com tota gràcia, és una realitat viva que ens és donada per a il·luminar la nostra vida, per a ajudar-nos a assolir la plenitud, és a dir, la felicitat.
            Essent el missatge de Lourdes una gràcia, no pot quedar tancada; sempre mirarà de desbordar-se i, com tota gràcia, és missionera. A la llum d’aquesta gràcia, voldria compartir amb vosaltres tres experiències personals, missioneres, que es refereixen a alguns aspectes de l’actualitat: el matrimoni, el compromís dels seglars i la pobresa.
            Un petit advertiment: cal tenir en compte que els fets que us exposaré són fruit d’una experiència personal amb famílies i joves universitaris que volen viure l’espiritualitat que brolla del missatge de Lourdes. Aquestes persones formen part actualment d’una família espiritual que anomenem «la família lurdista». D’aquesta manera podrem rebre el ressò de molts seglars, homes i dones, que habiten a la meva ciutat natal, Tucumán, al peu dels Andes, al nord de l’Argentina, que procuren viure com ens diu la Bernadeta: «Faig cada dia el meu pelegrinatge a la Gruta.»
            El fil conductor d’aquests pensaments serà el fet que la gràcia, que suposa la naturalesa sense destruir-la ni ignorar-la, implica la possibilitat de passar d’una realitat a una altra, d’un món a un altre món, com Maria va prometre a la Bernadeta. Aquestes experiències són com el ressò de la invitació, que ens feia el papa sant Joan Pau II, de «passar de la devoció a Maria a la vida amb Maria».
            Són també com una resposta a la invitació adreçada pel papa Benet XVI als cristians llatinoamericans: «Us invito a no ser ja més el continent de l’esperança sinó a convertir-vos en el Continent de l’Amor.»

El matrimoni, la parella

Un dia, una senyora em va confiar haver descobert que era molt desgraciada en el seu matrimoni. Li vaig preguntar, una mica ingènuament, què era el que havia passat. Em respongué: «Primerament, vaig veure tot el que era positiu en la nostra relació; després he descobert tot el que era negatiu: el retrocés de la parella, la impossibilitat d’expansionar-nos.» Quan aquesta senyora es va casar confiava que el seu marit col·laboraria en la felicitat de tots dos i ell li ho havia assegurat tot: el treball, el diner, l’èxit.
            El problema consistia en el fet que l’amor, havent-se separat de la seva font primordial que és el trobament amb l’altre, pel qual un s’identifica amb algú, aquest amor arribava a la seva fi. Per consegüent, el procés no s’adreçava cap a la llibertat o la realització, sinó que avançava inexorablement com un mal.
            L’evangelista sant Marc ens diu: «Mentre pujava a la muntanya, Jesús anà cridant els qui volgué, i aquests anaren amb ell. A dotze els va fer els seus companys per a enviar-los a predicar, amb poder per a expulsar dimonis. Així constituí el grup dels dotze» (Mc 3,13-16).
            En aquesta narració hi ha tres moments: en primer lloc, Jesús crida els seus deixebles perquè estiguin amb ell. En segon lloc, es descobreix la realitat del pecat i de la redempció, síntesi de l’expressió: «Els envià a predicar i a expulsar dimonis.» El tercer moment és el temps de la fecunditat i de la comunió: Jesús va constituir el grup dels Dotze, la comunitat.
            Per què Jesús, al principi, crida els deixebles, no per a treballar o fer alguna cosa, sinó senzillament perquè «estiguin amb ell»? La resposta és fàcil: perquè la major felicitat de tota persona és contemplar Déu. Tots som cridats a la més alta contemplació: contemplar Déu.
            De fet, Maria va ser cridada per Déu, no per a «fer» alguna cosa, sinó per a «ser» la Mare de Déu. D’aquesta manera, Déu se situa en el més pregon de la vocació de Maria. El trobament de Maria i de Josep se situa també a aquest nivell. És senzillament la gràcia del Trobament.
            En el missatge de Lourdes, les set primeres aparicions marquen aquest ritme; és el trobament profund entre dues persones; fins i tot el silenci suggereix quelcom en aquesta etapa. Només a partir de la tercera aparició trobem paraules que constitueixen una invitació a la felicitat. Podríem també dir que Maria es va aparèixer a la Bernadeta tan sols per «estar amb ella».
            Així el desig profund de comunió de Maria i la Bernadeta queda satisfet. Aquesta etapa, que s’anomena contemplativa, ens recorda l’aliança de Déu amb la humanitat. La Bernadeta ho dirà de la seva manera: «Em mirava com una persona mira una altra persona.» «Quan algú la veu per primera vegada, voldria morir per veure-la de nou.» La Bernadeta es converteix en la persona més important per a la Senyora de Massabielle.
            «No és bo que l’home estigui sol», ens diu el llibre del Gènesi (2,18), i afegeix: «Per això l’home abandonarà el pare i la mare, s’unirà a la seva dona i seran tots dos una sola carn» (Gn 2,24). S’indica així que l’home i la dona són cridats, en primer lloc, a la comunió profunda de l’un amb l’altre i a ser feliços.
            Maria hagué de conrear la unió amb el seu Fill en el temps i en l’espai, a través de moltes vicissituds (n’hi ha prou de repassar l’Evangeli). Fa el mateix quan convida la Bernadeta a anar a la Gruta durant quinze dies. I això amb moltes dificultats (pensem en els dies en què Maria no s’aparegué).
            De la mateixa manera, la unió profunda a què són cridats l’home i la dona ha de conrear-se en el temps i en la realitat de cada dia.
            Una de les característiques de l’amor conjugal és que es tracta d’una relació especial, d’una amistat entre els esposos; l’amistat exigeix el trobament, el qual necessita temps simplement perquè els amics estiguin junts, fins i tot en els moments en què els uneix un silenci profund.
            L’evangelista sant Marc ens diu seguidament que «Jesús envià els seus apòstols a predicar amb el poder d’expulsar dimonis». Cridat a la comunió, l’home té aviat l’experiència de la desunió, de la divisió, de la separació.
            Les relacions entre l’home i la dona han de passar també per crisis i sofrir la purificació, cal passar del pur erotisme al do gratuït, de la paràlisi de l’avorriment i de la rutina al diàleg i a la comunió profunda. El trobament és fonamental. La vida de la parella no és possible sense la presència dels dos esposos, però amb això no n’hi ha prou. Igual que Maria va dir a la Bernadeta: «Vingui a beure i a rentar-se a la font», també els esposos han de beure i rentar-se tots dos a la font que Déu ha posat en els seus cors. Perquè l’espòs ha d’ajudar la seva esposa a assolir la redempció com l’esposa ha de fer-ho amb el seu espòs. Han unit els seus destins pel vincle del matrimoni, comprenent-hi allò que es refereix a la vida eterna.
            Un capellà del santuari que compartia la seva experiència pastoral amb mi em deia que tenia el costum de convidar algunes parelles a rentar-se la cara i les mans en l’aigua de la font i tot seguit fer-se un petó. Crec que això basta per a mostrar clarament el que acabem de dir: «Vagi a beure a la font i renti’s.»
            L’amor conjugal és una tasca que ha de realitzar-se cada dia. I això han de fer-ho tots dos esposos. Si no s’entén així, hom es queda en la passió del començament, que no basta quan es presenten dificultats típiques de la vida en comú. Els esposos han de comprendre també que aquesta tasca quotidiana té com a objectiu fer-los créixer cada dia com a persones a fi que tots dos siguin millors, perquè en això rau la felicitat que la parella busca optant pel matrimoni.
            Finalment, l’evangelista sant Marc diu que Jesús va instituir els Dotze. És un aspecte profund del trobament dels apòstols amb el Mestre. I Maria va ser també fecunda, no solament pel fill que tingué en el seu si, que era precisament el Fill de Déu, sinó perquè al peu de la creu i per la Pentecosta va assumir la maternitat del deixeble que el seu fill estimava i després la dels Dotze.
            A Lourdes, Maria i la Bernadeta passen d’una relació estrictament personal a la felicitat de formar la comunitat dels qui van a la capella en pelegrinatge. I el missatge ens mostra que tot trobament personal ha de ser fecund.
            Per la seva mateixa naturalesa, el matrimoni suposa la fecunditat, ja que la parella ha d’estar sempre oberta a acollir noves vides per a formar la família. A més, en els nostres dies, ha d’assumir com a tasca prioritària la protecció de la vida amenaçada constantment per una societat en què preval la cultura de la mort.
            La fecunditat de la parella no ha de manifestar-se solament en els fills que rep com a do de Déu, sinó també en l’obertura a la comunitat eclesial i a la societat. Aquesta obertura als altres no solament és fecunda, sinó que és, sobretot, una font constant de felicitat.

El laïcat i una Església missionera

He tingut sovint l’ocasió de rebre confidències de pelegrins de Lourdes. S’expressen així: «Aquest lloc és diferent»; «M’agradaria quedar-m’hi»; «Aquí m’hi trobo bé»; «Després de molts anys he tornat a confessar-me»; «Aquí va bé de resar».
            Molts anys després he sentit aquestes mateixes confidències al santuari de Santos Lugares a Buenos Aires, que rep cada 11 de febrer uns tres-cents mil pelegrins. La majoria de vegades aquestes confidències procedeixen de joves universitaris que fan apostolat en un suburbi del barri Santa Bernardita, a Tucumán.
            Què tenen en comú aquestes afirmacions que procedeixen de persones tan distants i que, la majoria sens dubte, mai no vindran al santuari de Lourdes de França?
            Crec que podem trobar la resposta a la llum dels esdeveniments que tenen el seu origen a Lourdes. De fet, durant les aparicions, quan la Bernadeta és a la Gruta mira Maria, la Mare de Déu, que està en comunió amb el seu Fill Jesús, i ell, en comunió amb el seu Pare. Però fem al camí a la inversa: el Pare està en comunió amb el seu Fill; Jesús està en comunió amb Maria, i ella està en comunió amb la Bernadeta. Per tant, podem afirmar que quan la Bernadeta és a la Gruta està en comunió amb Déu.
            Sabem a més que la Bernadeta està també en comunió, d’una manera real, amb les persones que l’acompanyen a la Gruta.
            En primer lloc, pel servei i la caritat: la Bernadeta ajuda les seves companyes a collir llenya i visita alguns malalts.
            També pel testimoniatge: la Bernadeta va explicar sempre les aparicions. Després, pel treball de cada dia: malgrat les moltes dificultats que hagué de passar, durant les aparicions no va faltar mai a escola.
            I més encara: per la vida sacramental. La Bernadeta està també en comunió amb la seva comunitat. Precisament durant les aparicions la Bernadeta es va confessar i va combregar per primera vegada en la seva vida.
            Finalment, perquè la seva persona resplendeix. Milers de persones repetien els gestos que la Bernadeta feia dintre de la Gruta: fer el senyal de la creu, besar el terra, beure aigua de la font, resar pels pecadors, guardar silenci.
            Aquesta actitud de comunió permanent amb Déu i amb els seus germans serà sempre present en la vida de la Bernadeta, fins i tot després de les aparicions. De fet, a Nevers, sor Maria Bernarda diu: «Cada dia faig el meu pelegrinatge a la Gruta.» Al mateix temps, el seu servei com a infermera i les llargues hores passades al locutori del convent de Sant Gildard són el testimoniatge del lliurament de la seva vida a Déu i als germans.
            Sense tenir en compte el temps, les distàncies i les diferents maneres d’actuar en els nostres dies, el pelegrí de Lourdes, aquí a França o en qualsevol altre lloc del món, viu la mateixa experiència. De fet, quina és la primera cosa que el pelegrí veu i que l’impressiona? Sense cap dubte, la multitud, però una multitud en acció de pregària. N’hi ha prou amb quedar-se uns quants minuts davant la Gruta per a tenir aquesta experiència: una multitud que resa i que invita els altres a resar. És una multitud que resa per ella mateixa i pels altres, que resa pels pecadors: «Pregueu per mi, pobra pecadora», van ser les últimes paraules de la Bernadeta. Una multitud està en comunió amb Déu. Però, al mateix temps, el pelegrí constata que aquesta mateixa multitud té en compte els seus germans, unida a ells pel vincle de la caritat.
            De fet, n’hi ha prou de moure’s una mica per l’esplanada del santuari per a poder apreciar els gestos de caritat que es multipliquen sense fi, ja sigui per part dels hospitalaris o dels voluntaris, per part del personal del santuari, a les piscines o a la capella de les confessions. La llista seria inacabable. Veient aquesta multitud, el pelegrí que ve per primera vegada té l’experiència, concretament, d’una realitat nova, d’una humanitat renovada per Déu.
            Hem constatat aquesta realitat no solament a Lourdes sinó també en diverses comunitats que miren de viure aquest missatge. Fa uns quants anys, responent a una invitació de Mons. Dominique You, vaig tenir l’ocasió de conèixer la «favela» (suburbi) de Los Alagados a San Salvador de Bahia, al Brasil. Una de les noies que hi treballaven en el projecte de les adolescents embarassades em va confiar: «Per a mi, acollir aquestes adolescents és com estar davant la Gruta de Lourdes: hi veig la misèria del món i, al mateix temps, la font de l’amor dins aquesta misèria. Aquestes adolescents són per a mi la Gruta de Lourdes.»
            Fa també uns quants anys, a Tucumán, un grup de joves universitaris de la «família lurdista» va decidir compartir el cap de setmana amb uns joves drapaires del suburbi, com una manera de viure i de respondre directament a la invitació de Maria: «Vol fer-me el favor de venir aquí durant quinze dies?» Uns quants anys més tard, el bisbe de la diòcesi en aquell temps anunciava que un sacerdot hi aniria a celebrar la missa, ja que estava naixent una comunitat cristiana en aquell lloc.
            Aquestes experiències de descobriment d’una nova realitat, el missatge de Lourdes, transmès per dos seglars: Maria, la Mare del Salvador, que es comunica amb un altre seglar, la Bernadeta. La Bernadeta lliura aquest missatge en primer lloc a seglars, dels quals la majoria són dones. Així és com aquest testimoniatge que constitueix un autèntic tresor del qual som hereus ens arriba gràcies a seglars. Per això cal evocar aquest magnífic text del Concili Vaticà II: «Als laics correspon, per pròpia vocació, cercar el regne de Déu gestionant els afers temporals i ordenant-los segons Déu. Viuen en el segle, és a dir, en tots i cada un dels deures i ocupacions del món, i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Són cridats per Déu allí, a fi que, exercint la seva pròpia professió guiats per l’esperit evangèlic, contribueixin a la santificació del món com des de dins, a manera de ferment. I així manifestin Crist davant els altres, primordialment mitjançant el testimoniatge de la seva vida, per la irradiació de la fe, l’esperança i la caritat» (Lumen gentium, núm. 31).
            Per mitjà d’una admirable catequesi, Maria portarà la Bernadeta cap a la maduresa de la seva vocació seglar. És així com d’una religió feta de ritus i de regles la noia arribarà al trobament amb una persona. Maria és això: una seglar que no centra sobre ella mateixa l’atenció de la Bernadeta, ja que, invitant-la constantment a entrar a dins de la Gruta, l’orienta cap a la font, és a dir, cap a Crist. Partint d’això, li encarrega d’anar a «dir als sacerdots que es construeixi una capella».
            Pau VI deia: «Som tots convidats a plantar l’Església.» El missatge de Lourdes, eminentment cristològic, ens arriba pels seglars.
            A fi d’aprofundir una mica més en aquest aspecte, us convido a llegir junts aquest text de la trobada dels bisbes llatinoamericans a Aparecida (Brasil): «No resistiria els embats del temps una fe catòlica reduïda a un bagatge, a un elenc d’algunes normes i prohibicions, a pràctiques de devoció fragmentades, a adhesions selectives i parcials de les veritats de la fe, a una participació ocasional en alguns sagraments, a la repetició de principis doctrinals, a moralismes tous o crispats que no converteixen la vida dels batejats. La nostra major amenaça “és el gris pragmatisme de la vida quotidiana de l’Església en el qual aparentment tot procedeix amb normalitat, però, en realitat, la fe es va desgastant i degenerant en mesquinesa. A tots ens toca de començar des de Crist reconeixent que no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida i amb això una orientació decisiva”» (Document d’Aparecida, núm. 12).
            I, quant a nosaltres, que moltes vegades practiquem una fe eminentment racional, necessitem comprendre que aquesta no és l’única manera d’actuar. La Bernadeta, una seglar en la seva història, enfront de Déu i del món, igual que molts seglars en el món sencer que viuen aquest missatge, ens convoquen, no amb el seu discurs teològic, sinó senzillament perquè ens atrauen. «L’Església creix no per proselitisme, sinó per “seducció”, igual que Crist “ho atrau tot cap a ell per la força de l’amor”» (Benet XVI, homilia de la missa inaugural de la 5ª Conferència dels Bisbes d’Amèrica Llatina el 13 de maig del 2007). «L’Església “atrau” quan viu en comunió, ja que els deixebles de Jesús seran reconeguts si s’estimen els uns als altres com ell els ha estimat» (Document d’Aparecida, núm. 159).
            L’Església catòlica passa actualment, en el món sencer, per una crisi de creixement; no és tan sols a Europa on els fidels s’allunyen de l’Església. També a Amèrica Llatina, on es troba actualment el 43% dels catòlics del món sencer, existeix aquest problema de batejats que no viuen d’acord amb la seva fe i d’altres que s’allunyen de l’Església per entrar en les sectes o en les petites esglésies evangèliques.
            El missatge de Lourdes té quelcom a dir en aquest sentit; perquè es tracta simplement d’assumir, com ho va fer la Bernadeta, que cal passar de la realitat d’una fe religiosa, que té com a fonament ritus i regles que se segueixen més o menys automàticament, a una fe missionera que busca ardentment que l’Evangeli arribi a tota la humanitat.
            En aquest sentit, la pietat popular que es manifesta en ocasió dels pelegrinatges a Lourdes i en les actituds senzilles i profundes del poble creient, és una riquesa que el poble no pot ignorar. Per això Lourdes està prestant un enorme servei a l’Església universal i, particularment, a l’Església d’Europa. És veritat que la majoria dels pelegrins hi vénen impulsats, més que per una fe pura, per un desig quasi màgic, buscant la salut perduda. Malgrat tot, no podem descuidar la pietat popular. En brolla un sentit profund de la transcendència i un amor desbordant a Déu, a la Verge Maria i als sants. Certament, no trobem en aquesta pietat popular el cristianisme racional a què estem acostumats. Però també és veritat que hi trobem un cristianisme fundat més aviat sobre elements sensibles i simbòlics.
            I, amb tot, no es pot pas dir que aquesta pietat popular no sigui una expressió real i vàlida d’espiritualitat.

Els pobres ens evangelitzen

Vull començar amb una història que he viscut personalment. Érem un grup de cristians, reunits per a resar i per a reflexionar sobre diversos aspectes del missatge de Lourdes. Es van plantejar algunes preguntes: Com parlar de Lourdes, de la Immaculada Concepció, en una societat en què hi ha cristians que, literalment, moren de fam mentre altres augmenten les seves riqueses en progressió geomètrica? En el context d’una història que per a molts està marcada per la fam i la misèria, ¿es poden dir les paraules de Maria: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva»? Aquesta situació, ¿és fruit de la Providència del Pare que omple de béns totes les seves criatures, o és fruit de l’estupidesa dels homes? Com actuar perquè la nostra societat canviï i que ho faci per al bé de tots?
            En un primer moment, la majoria dels participants van optar per prendre una actitud de denúncia. Denunciar els casos d’injustícia, de corrupció o de xantatge, de mala administració per part dels qui detesten el poder polític, econòmic, cultural, o el domini de les informacions en tots els camps de la societat. Però heus ací que un dels participants va dir: «Caldria denunciar també la corrupció, la injustícia i el xantatge que vénen de l’Església.» Amb gran sorpresa de tots els presents, afegí: «La major part de les persones a qui volem denunciar són cristians i, un bon nombre, practicants.» I encara reblà: «Crec que, com a cristians, en lloc d’esforçar-nos per denunciar, valdria més pensar a trobar estratègies per a evangelitzar i evangelitzar-nos a nosaltres mateixos.»
            Per a la Bernadeta les aparicions no van ser cap escapatòria o cap fugida, deguda a una història personal marcada pel drama de la pobresa i de la misèria. Abans que res, perquè Maria, l’escollida per Déu, no fou arrencada del seu poble i de la seva història, sinó que l’Evangeli la reconeix vinculada a les seves arrels. És així perquè Déu es manifesta sempre a l’home a través del seu pas per la història, i el seu pas salvador és reconegut pels homes perquè s’han adonat que existeixen en la història amb els altres homes. És a dir, que se senten, al mateix temps, espectadors i protagonistes dels esdeveniments que canvien les relacions personals i fan créixer la justícia, l’amor i la capacitat de viure en el món en pau. Per això la contemplació, que és la realització plena de l’adoració a Déu, no és pas una fugida cap als núvols o una evasió. És, al mateix temps, una percepció de l’ésser en la fe i la intel·ligència profunda i clara de la nostra existència en el món i en la història.
            En aquest sentit ens poden il·lustrar les paraules del missatge de Lourdes que ens conviden a descobrir «la felicitat de l’altre món», que només es pot assolir si es pren la decisió de «venir aquí durant quinze dies». De fet, totes les generacions tenen dret a la felicitat, la nostra també. Totes les generacions tenen dret a fruir, a la terra, de la dolçor i de la felicitat que Jesucrist va anunciar i va preveure per a tothom. Però també és veritat que totes les generacions tenen l’obligació d’aconseguir aquesta felicitat en un context de lliurament i de conversió a l’Evangeli.
            «Pregui pels pecadors», «pregui per la conversió dels pecadors». Probablement són aquestes paraules les que més profundament van impressionar el cor de la Bernadeta. És una invitació a resar per ella mateixa i pels altres; és facilitar, com ens diu l’apòstol sant Pau, «que la creació es vegi alliberada de l’esclavatge de la corrupció per a entrar en la llibertat gloriosa dels fills de Déu» (Rm 8,21). És possible respondre a aquesta invitació? Sí, és possible. Però únicament a condició que es visqui a la manera de Maria i la Bernadeta, cosa que no és més que l’esperit de l’Evangeli, és a dir, renunciant voluntàriament a tot allò que divideix, separa i destrueix la comunitat.
            Maria, signe de la humanitat creada per Déu, pot purificar, com ho va fer amb la Bernadeta, l’odi que cada home porta en si mateix, donant així a la nostra «recerca de la felicitat» un objectiu que no sigui solament la recerca miserable i mesquina d’una mica més de confort, sinó de la veritable dignitat humana. Això comprèn l’aliment, el treball, la casa, l’educació, la participació activa en les decisions, la possibilitat real de gaudir dels drets que corresponen a cadascú.
            Es pot «proclamar la grandesa del Senyor i exultar d’alegria»?
            Sí, és possible, però solament a condició que hom visqui a la manera de l’Èxode, és a dir, amb una temptativa real de canviar el món. Sí, és possible, si les promeses que Déu ha fet als homes es realitzen quan s’aprofundeix en el «desert de la vida» fins a escoltar «la font subterrània».
            «La Senyora em va escollir perquè era la més pobra. Si n’hi hagués hagut una altra de més pobra, l’hauria escollida a ella.» La confessió de la Bernadeta a propòsit de la raó per la qual Maria es va fixar en ella, engloba tots els habitants de Lourdes i ens mostra que la Verge té els mateixos sentiments que el seu Fill. Per a Crist, els preferits són els pobres. Són els destinataris directes del Regne que ell va venir a instaurar i, per altra banda, a la fi dels temps, tota la humanitat tindrà com a jutges els pobres, ja que, segons les paraules de l’Evangeli, fins i tot la nostra salvació dependrà del que hàgim fet o no pels pobres: «Tenia fam... tenia set... anava despullat...» (Mt 25,7).
            Per això l’Església ha de fer un pas endavant per a ser autènticament l’Església dels pobres. No es tracta de treballar «pels pobres», sinó «amb els pobres», com ho va fer la Bernadeta. Observem que ella va escollir la congregació de les Germanes de Nevers per la seva vinculació amb els pobres. Per altra banda, cal entendre clarament que, segons el pensament social de l’Església, hi ha dues menes de pobresa.
            Per una banda, hi ha la pobresa dels qui no tenen ni tan sols l’indispensable per a satisfer les seves necessitats més elementals i menar una vida d’acord amb la dignitat de tota persona humana. És la pobresa que l’Església detesta i que ha d’eliminar amb totes les seves forces. És la injustícia que plana sobre tot el continent llatinoamericà, habitat per catòlics i també per persones que viuen en condicions que no són les d’un fill de Déu.
            Hi ha una altra pobresa. És la que, seguint els consells evangèlics, és escollida com una forma de vida per religiosos i religioses en l’Església catòlica.
            És també l’opció de nombroses famílies que, podent accedir als béns que desitgen, es limiten al que els és indispensable, a fi de compartir la resta amb els qui tenen menys. Aquesta és la pobresa que l’Església lloa.
            El missatge de Lourdes ens mostra que, allí on només hi havia immundícies i fang, Déu pot transformar-ho en aigua pura i transparent. Allí on la frustració i la pobresa, simbolitzades en la Bernadeta, són la preocupació de cada dia, fins i tot aleshores la felicitat i el progrés poden arribar en la mesura en què ens posem als braços maternals de Maria i, amb ella, seguim el precepte evangèlic de donar menjar a qui té fam, donar beguda a qui té set, vestir el despullat, visitar els malalts i els presos; és a dir, en la mesura en què nosaltres ens posem a construir la civilització de l’Amor, l’única que és digna per als homes i dones de tots els temps.

Pare Horacio Brito
Missioner de la Immaculada
Concepció de Lourdes
Rector del Santuari de
la Mare de Déu de Lourdes
Oració a la Mare de Déu

           Verge i Mare Maria,
            vós que, moguda per l’Esperit,
            acollíreu el Verb de la vida
            en la profunditat de la vostra fe humil,
            totalment lliurada a l’Etern,
            ajudeu-nos a dir el nostre «sí»
            davant la urgència, més imperiosa que mai,
            de fer ressonar la Bona Notícia de Jesús.

            Vós, plena de la presència de Crist,
            duguéreu la joia a Joan Baptista,
            fent-lo exultar en el si de la mare.
            Vós, estremida de goig,
            cantàreu les meravelles del Senyor.
            Vós, que estiguéreu plantada davant la creu
            amb una fe indestructible
            i rebéreu l’alegre consol de la resurrecció,
            recollíreu els deixebles en l’espera de l’Esperit
            perquè nasqués l’Església evangelitzadora.

            Aconseguiu-nos ara un nou ardor de ressuscitats
            per a dur a tothom l’Evangeli de la vida
            que venç la mort.
            Doneu-nos la santa audàcia de cercar nous camins
            perquè arribi a tothom
            el do de la bellesa que no s’apaga.

            Vós, Verge de l’escolta i la contemplació,
            mare de l’amor, esposa de les noces eternes,
            intercediu per l’Església, de la qual sou la icona puríssima,
            perquè ella mai no es reclogui ni s’aturi
            en la seva passió per instaurar el Regne.

            Estel de la nova evangelització,
            ajudeu-nos a fer resplendir el testimoni de la comunió,
            del servei, de la fe ardent i generosa,
            de la justícia i l’amor als pobres,
            perquè la joia de l’Evangeli
            arribi fins als extrems de la terra
            i cap perifèria no es privi de la seva llum.

            Mare de l’Evangeli vivent,
            deu d’alegria per als petits,
            pregueu per nosaltres.
            Amén. Al·leluia.

2014


2013


Cap comentari:

Publica un comentari