Benvolguts germans i germanes,
La
Quaresma és un
nou començament, un camí que ens porta a una destinació segura: la Pasqua de Resurrecció, la
victòria de Crist sobre la mort. I en aquest temps rebem sempre una forta crida
a la conversió: el cristià està cridat a tornar a Déu «amb tot el vostre cor»
(Jl 2,12), a no acontentar-se amb una vida mediocre, sinó a créixer en
l’amistat amb el Senyor. Jesús és l’amic fidel que mai no ens abandona, perquè
fins i tot quan pequem espera pacientment que tornem a ell, i amb aquesta
espera, manifesta la seva voluntat de perdonar (cf. Homilia, 8 gener 2016).
La Quaresma és un temps propici per a intensificar la vida de l’esperit a través dels mitjans sants que l’Església ens ofereix: el dejuni, la pregària i l’almoina. En la base de tot hi ha
1. L’altre
és un do
La paràbola comença presentant els dos
personatges principals, però el pobre és el qui trobem descrit amb més detall:
ell es troba en una situació desesperada i no té força ni per aixecar-se, està
ajagut a la porta del ric i menja les engrunes que cauen de la seva taula, té
nafres per tot el cos i els gossos vénen a llepar-les-hi (cf. v. 20-21). El
quadre és fosc, i l’home, degradat i humiliat.
L’escena resulta encara més dramàtica si
considerem que el pobre es diu Llàtzer: un nom ple de promeses, que significa
literalment ‘Déu ajuda’. Aquest no és un personatge anònim, té trets concrets i
es presenta com algú amb una història personal. Mentre que per al ric és com si
fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar, té un rostre
i, com a tal, és un do, un tresor de valor incalculable, un ésser estimat,
recordat per Déu, encara que la seva condició concreta sigui la d’una desferra
humana (cf. Homilia, 8 gener 2016).
Llàtzer ens ensenya que l’altre és un do. La relació justa amb les persones consisteix a
reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre a la porta del ric no
és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La
primera invitació que ens fa aquesta paràbola és a obrir la porta del nostre
cor a l’altre, perquè cada persona és un do, tant si és un veí nostre com si és
un pobre desconegut. La
Quaresma és un temps propici per obrir la porta a qualsevol
necessitat i reconèixer en ell o en ella el rostre de Crist. Cada un de
nosaltres els trobem en el nostre camí. Cada vida que trobem és un do i mereix
acolliment, respecte i amor. La
Paraula de Déu ens ajuda a obrir els ulls per acollir la vida
i estimar-la, sobretot quan és dèbil. Però per a fer això cal prendre’s
seriosament també allò que l’Evangeli ens revela sobre l’home ric.
2. El
pecat ens encega
La paràbola és despietada en mostrar les
contradiccions en què es troba el ric (cf. v. 19). Aquest personatge, al
contrari que el pobre Llàtzer, no té un nom, se’l qualifica només com ric. La seva opulència es manifesta en
la roba que porta, d’un luxe exagerat. La porpra, efectivament, era molt
valuosa, més que no pas la plata i l’or, i per això estava reservada a les
divinitats (cf. Jr 10,9) i als reis (cf. Jt 8,26). La tela era d’un lli
especial que contribuïa a donar a l’aspecte un caràcter gairebé sagrat. Per
tant, la riquesa d’aquest home és excessiva, també perquè l’exhibia de manera
habitual tots els dies: «Celebrava cada dia festes esplèndides» (v. 19). En ell
s’entreveu de manera patent la corrupció del pecat, que es realitza en tres
moments successius: l’amor al diner, la vanitat i la supèrbia (cf. Homilia, 20
setembre 2013).
L’apòstol Pau diu que «l’amor al diner és
l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Aquesta és la causa principal de la
corrupció i font d’enveges, plets i recels. El diner pot arribar a dominar-nos
fins a convertir-se en un ídol tirànic (cf. Exh. Ap. Evangelii gaudium, 55). En comptes de ser un instrument al nostre
servei per a fer el bé i exercir la solidaritat amb els altres, el diner pot
sotmetre’ns, a nosaltres i a tot el món, a una lògica egoista que no deixa lloc
a l’amor i impedeix la pau.
La paràbola ens mostra com la cobdícia del
ric el fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa en l’aparença, a fer
veure als altres allò que ell es pot permetre. Però l’aparença amaga un buit
interior. La seva vida està presonera de l’exterioritat, de la dimensió més
superficial i efímera de l’existència (cf. ibid.,
62).
L’esglaó més baix d’aquesta decadència moral
és la supèrbia. L’home ric es vesteix com si fos un rei, simula les maneres
d’un déu, oblidant que és simplement un mortal. Per a l’home corromput per
l’amor a les riqueses, no hi ha altra cosa que el propi jo, i per això les
persones que estan al seu voltant no mereixen la seva atenció. El fruit de
l’afecció al diner és una espècie de ceguesa: el ric no veu el pobre famolenc,
ple de nafres i prostrat en la seva humiliació.
Quan mirem aquest personatge s’entén per què
l’Evangeli condemna amb tanta claredat l’amor als diners: «Ningú no pot servir
dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no
en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24).
3. La Paraula és un do
L’Evangeli del ric i el pobre Llàtzer ens
ajuda a preparar-nos bé per a la
Pasqua que s’acosta. La litúrgia del Dimecres de Cendra ens
convida a viure una experiència semblant a la que el ric ha viscut de manera
molt dramàtica. El prevere, mentre imposa la cendra al cap, diu les paraules
següents: «Recorda’t, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs.» El ric i
el pobre, efectivament, moren, i la part principal de la paràbola es
desenvolupa en el més enllà. Els dos personatges descobreixen de repent que «no
dúiem res quan vam arribar al món, i no ens en podrem endur res» (1Tm 6,7).
També la nostra mirada es dirigeix al més
enllà, on el ric manté un diàleg amb Abraham, al qual anomena «pare» (Lc
16,24.27), demostrant que pertany al poble de Déu. Aquest aspecte fa que la
seva vida sigui encara més contradictòria, ja que fins ara no s’havia dit res
de la seva relació amb Déu. En efecte, en la seva vida no hi havia lloc per a
Déu, i ell era el seu únic déu.
El ric només reconeix Llàtzer enmig dels
turments de l’altra vida, i vol que sigui el pobre qui l’alleugi del seu
sofriment amb una mica d’aigua. Els gestos que es demanen a Llàtzer són
semblants als que el ric hauria hagut de fer i mai no va realitzar. Abraham,
però, li explica: «Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena,
mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu,
en canvi, sofriments» (v. 25). En el més enllà es restableix una certa equitat
i els mals de la vida s’equilibren amb els «béns».
La paràbola s’allarga, i d’aquesta manera el
seu missatge es dirigeix a tots els cristians. En efecte, el ric, els germans
del qual encara viuen, demana a Abraham que els enviï Llàtzer per advertir-los;
però Abraham li respon: «Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin» (v.
29). I, davant l’objecció del ric, afegeix: «Si no escolten Moisès i els
Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti» (v. 31).
D’aquesta manera es descobreix el veritable
problema del ric: l’arrel dels seus mals es troba a no parar l’oïda a la Paraula de Déu; això és el
que el va portar a no estimar ja Déu i per tant a menysprear el proïsme. La Paraula de Déu és una
força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i d’orientar
novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el
cor al do del germà.
Benvolguts germans i germanes, la Quaresma és el temps
propici per a renovar-se en l’encontre amb Crist viu en la seva Paraula, en els
sagraments i en el proïsme. El Senyor —que en els quaranta dies que va passar
al desert va vèncer els enganys del Temptador— ens mostra el camí que cal
seguir. Que l’Esperit Sant ens guiï a realitzar un veritable camí de conversió,
per a redescobrir el do de la
Paraula de Déu, ser purificats del pecat que ens encega i
servir Crist present en els germans necessitats. Animo tots els fidels a
manifestar també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de
Quaresma que moltes organitzacions de l’Església promouen a diferents parts del
món perquè augmenti la cultura de l’encontre en una única família humana.
Preguem els uns pels altres per tal que, participant de la victòria de Crist,
sapiguem obrir les nostres portes als dèbils i als pobres. Llavors viurem i
donarem un testimoniatge ple de l’alegria de la Pasqua.
Francesc
Vaticà, 18 d’octubre de 2016 Festa de sant Lluc evangelista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada