El mes d’octubre, mes del Rosari, em fa recordar algunes coses que comentava Mons. Albino Luciani, el futur papa Joan Pau I, el Papa del somriure, després de preguntar quants de rosaris hi trobarien si, durant un reunió de catòlics, ens convidessin a mostrar tot allò que portem a les butxaques, a les motxilles o als bolsos.
Algunes persones pensen que resar el Rosari és infantil, una repetició monòtona de l’Ave Maria, i no creuen que sigui pròpia del nostre temps. Però Mons. Luciani deia que la crisi del Rosari venia precedida per una crisi de la pregària en general: vivim molt absorbits pels propis interessos materials i el soroll que ha envaït la nostra existència no ens deixa pensar massa en les coses de l’esperit.Tenim por al silenci i no ens és fàcil trobar un petit moment per a la reflexió i la conversa amb Déu. I hi afegiala següent confessió personal: «Quan parlo amb Déu o amb la Mare de Déu,prefereixo sentir-me com un nen. Desapareixen la mitra, el capell, l’anell; envio de vacances l’adult i el bisbe que sóc, i el corresponent posat seriós i ponderat, i em deixo conduir perla tendresa espontània d’un nen davant el seu papà o la seva ma -mà. Estar davant Déu tal com sóc en realitat, amb la meva misèriai amb el millor de jo mateix, i sentir sorgir del fons del meu cor el nend’altre temps que vol parlar, estimar al Senyor, i que sent de vegadesla necessitat de plorar demanantmisericòrdia, tot això m’ajudaa pregar. El Rosari, pregària simple i fàcil, m’ajuda de vegadesa tornar a fer-me un infant i no tenir vergonya de res. És una pregàriarepetitiva, però el P. Foucauld deia que l’amor s’expressa en poquesparaules, sempre les mateixes, que es repeteixen contínuament.»
Vull encara completar aquests pensaments amb paraules de sant Joan Pau II (Àngelus, 5/11/1978): El Rosari és una pregària meravellosa en la seva senzillesa i en la seva profunditat. Es pot dir que és, en certa manera, un comentari-oració sobre el capítol final de la Constitució Lumen Gentium del Vaticà II, que tracta de la presència admirable de la Mare de Déu en el misteri de Crist i de l’Església. En efecte, amb el rerefons de les Avemaries passen davant els ulls del cor els episodis principals de la vida de Jesucrist i ens posem en comunió vital amb Ell a través del Cor de la seva Mare. Al mateix temps hi podem incloure tots els fets que enxarxen la vida de l’individu, la família, el país, l’Església i la humanitat. Experiències personals o del proïsme, sobretot de les persones més properes o que portem més en el cor.
És un mitjà molt vàlid per afavorir l’exigència de contemplació del misteri cristià que la carta apostòlica Novo Millennio Ineunte (nn. 32-33) proposa com una veritable i pròpia «pedagogia de la santedat»: ens cal un cristianisme que es distingeixi abans de res en l’art de l’oració. Quan en la cultura contemporània, fins i tot entre contradiccions, aflora una nova exigència d’espiritualitat impulsada també per influx d’altres religions, és més urgent que mai que les nostres comunitats cristianes es converteixin en autèntiques escoles de pregària.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
† Joan Piris
Bisbe de Lleida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada